Lectures pedagògiques I

Lectures pedagògiques I
Marx, contigo empezo todo

El complejo oficio del professor, Inger Enkvist, 2016.
Fine Editorial. 129 pàgines. 17€

complejo oficio

Ja fa uns quants anys que em proposo llegir textos sobre pedagogia, didàctica i biografies de profes, però no me’n surto gaire. Cap ofici/professió té tanta bibliografia sobre la seva activitat i és força llastimós que algú que manifesti interès per la seva feina no se n’informi. En fi, que aquest estiu m’he decidit a intentar-ho de nou. Si faig tres l’any ja hauré fet el cim. El primer escollit és El complejo oficio del professor, d’ Inger Enkvist.

He començat per aquesta doctora en literatura espanyola perquè vaig llegir-li una entrevista a El País que em va seduir força. Potser massa reaccionària, però ningú és perfecte. Un cop llegit el llibre, però, us confesso que m’ha decebut força perquè la seva anàlisi sobre la situació educativa em sembla estreta, curta i prima. L’autora es mostra molt crítica amb el model educatiu occidental que titlla de poc ètic perquè és massa generós amb els que no estudien, els manté a l’aula i, fins i tot, els premia amb títols que no mereixen. Això és cert, però oblida d’analitzar l’altra cara de la moneda: els beneficis socials que ha motivat un model educatiu inclusiu i amb uns mínims generals bàsics i del tot desitjables.

Enkvist sosté que l’èxit educatiu rau en la formació-autoritat-competència del professor. Els països que tenen bons resultats en proves com PISA són exigents amb el professorat: segueixen processos de selecció rigorosos, garanteixen una formació contínua i ofereixen unes condicions laborals atractives: sou, espai, temps, etc. Per a la investigadora sueca, la democratització de l’educació a partir de la revolució del 68 o, fins i tot, el relativisme històric que es deriva del marxisme expliquen la falta d’autoritat del professor i el poc respecte de l’alumnat envers l’estudi i el rigor. Amb diversos exemples educatius d’èxit i de fracàs (francès, anglès, americà, japonès, finlandès i xinès) l’autora resol que l’èxit educatiu passa per tenir un professorat respectat, format i motivat.

Enkvist és molt dura amb el que anomena pedagogia postmoderna basada en la psicologia constructivista i que utilitza metodologies en què el docent és més aviat un conductor/facilitador que no pas un savi intel·lectual. Els polítics, els sindicalistes i els pedagogs són els responsables de tot plegat. Una primera conclusió, doncs, és que he començat per una hater d’altura.

El complejo oficio del professor és l’anàlisi de l’estudi How the world’s best-performing schools come out on top de l’any 2007 a cura d’una consultora americana xupi-guay. És difícil no coincidir amb una idea bàsica de la seva tesi: necessitem que el professorat rebi més formació i, sobretot, tingui temps per adquirir-la. Els capítols dedicats a l’anàlisi del bon professor és la part més lúcida del text. Després d’anys de docència i estudi del bon docent, Enkvist conclou que el bon docent…

  1. Triga entre 5 i 8 anys a aprendre a ensenyar. Si comences i ho fas malament, no pateixis, és normal. Forma’t i copia les bones pràctiques.
  2. El bon docent ha de tenir una riquesa lèxica molt basta, una fluïdesa oral tan atractiva que sedueixi els oients i els motivi a enriquir el seu vocabulari. En resum, un bon profe és un bon comunicador.
  3. Ha d’estar bé físicament i mental. Sembla una ximpleria, però aquesta és una activitat física! ¿Com pots aguantar 4 hores seguides de classe davant de 30 alumnes amb preguntes, reaccions, exercicis, etc, si no estàs bé físicament?
  4. Els docents han de tenir molta autoconsciència, és a dir metacompetència: ser capaços de saber quins punts cal treballar més. Per això, diu Enkvist, cal que el docent s’autoexamini. També destaca el diàleg entre professors, que els companys trepitgin les aules dels altres.
  5. El bon professor ha de tenir certa facilitat creativa tant en la seva expressió oral com de planificació de les activitats, creació de materials, etc.

 

El llibre acaba amb una anàlisi de  bons exemples d’escoles/models d’alguns països. Enkvist torna a carregar contra els models occidentals d’inclusió i de generalització dels estudis perquè no discrimen nivells ni voluntats. Així, molts alumnes disruptius que, sistemàticament, boicotegen l’activitat a l’aula conviuen amb aquells que volen estudiar. Fins a quin punt, però, podem parlar d’una situació estructural? I, sobretot, l’autora té alguna  proposta de millora? Potser voldria que aquests alumnes perdessin l’oportunitat de tenir una formació bàsica? Aquí és on discrepo absolutament de les seves idees i em postulo A FAVOR del model occidental per integrador i generós. Em sembla que podem definir Enkvist com una negacionista dels drets educatius dels infants i joves. Malgrat això, ha estat una lectura enriquidora. Llisto un parell de llibres de la bibliografia d’Enkvist i alguna cita maca:

  • Hannah Arendt, La condición humana (té un capítol dedicat a l’educació, crític amb la poca autoritat del professor que ja s’albiraba als 50/60. Veurem)
  • Jonathan Smith. The learning game. A teacher’s inspirational story. London: Tie Warner, 2001. Un profe de lletres que explica la seva experiència docent. Pel que l’explica l’autora, és un paio gens exagerat i del tot recomanable.

CITES

  • “No hay nada más practico que una buena teoria”
  • “Para que algo sea interesante, hace falta estudiarlo con atención durante suficiente tiempo” Gustave Flaubert
  • “I teach who I am”

 

Propera lectura: Lev Tolstói, Escritos pedagógicos. Si sabeu d’algun pedagog que em pugui interessar, feu-m’ho saber. Bon agost, amics.

 

Anuncis

PAU 2017: la prova de Llengua catalana i literatura

Aprofitant la tranquil·litat i la perspectiva que ofereixen les vacances, voldria valorar la prova de Llengua catalana i literatura de les PAU 2017 i proposar-ne alguna millora.

Considero que aquest examen sintetitza molts dels elements essencials de la llengua. A més a més, és força competencial atès que sap aterrar la teoria en forma d’exercicis pràctics amb els quals l’alumne ha de demostrar el domini que li correspon. La majoria dels professors celebrem, també, el nivell de les preguntes perquè els resultats generals han estat fora positius, però crec que es pot millorar sense que això vulgui dir, necessàriament, elevar o rebaixar el nivell dels continguts.

En primer lloc, considero un encert la divisió de la prova en tres àmbits (comprensió lectora -4 punts-, expressió escrita -3 punts- i reflexió lingüística -3 punts-) per bé que hi afegiria una dimensió de difícil avaluació però del tot necessària: l’expressió oral. Un bon amic docent, en @Germancanovas, n’és un defensor i hi estic d’acord. Si exigim que l’expressió oral sigui important a l’aula durant tot el Batxillerat i les etapes anteriors, caldria afegir-la a les PAU. Avaluar-la seria relativament fàcil amb una rúbrica que integrés les qüestions més rellevants (fluïdesa, riquesa lèxica, correcció lingüística…). Sens dubte, això allargaria les proves de Català, Castellà i Anglès i en dificultaria el procés de correcció, però suposaria un benefici global.

PAU taula 1
Àmbits de la prova de Llengua catalana i literatura (Totes les imatges d’aquest post corresponen a fragments de documents oficials que podreu trobar a la pàgina web del canal Universitats http://universitats.gencat.cat/ca/pau/)

Des de fa un bon grapat d’anys, l’estructura general de les PAU és força similar. Un text inicial vertebra les primeres preguntes de comprensió lectora. Els alumnes han d’escollir entre dos models: un text literari en un model i un text de tipus assagístic/periodístic en l’altre. Abans d’analitzar les preguntes d’aquest àmbit, cal destacar la tria literària d’enguany: Incerta glòria. Acabada la prova, cinc alumnes (5!) van sortir-ne dient que havien gaudit molt fent-la. Quina il·lusió! La principal causa de la diversió raïa en el fet que la lectura era d’altura! El fragment d’Incerta glòria triat, doncs, ha estat un encert. Felicitats!

Tornem a la prova. Els dos primers punts dividits en diverses preguntes, fan referència al text proposat: preguntes de comprensió tipus test, una pregunta de sinonímia, exercicis de reconeixement de pronoms febles i alguna altra que demana un resum o comentari d’algun fragment. Són preguntes que garanteixen la comprensió del text, la seva anàlisi i la riquesa lèxica de l’alumne. Exercicis elementals que poden variar en la formulació però no gaire en el fons ja que són del tot necessaris.

En aquest mateixa àrea, comprensió lectora, s’inclouen 2 punts més que fan referència a les lectures obligatòries del curs. Aquí tornem a trobar preguntes tipus test però, no tenim referent textual. Aquest és el primer punt negre de la prova. Al meu entendre, aquestes preguntes descontextualitzades són tan generals que els alumnes naveguen i, sovint, tot i haver llegit i entès l’obra, dubten profundament. Potser són de fàcil correcció i d’execució però, al meu parer, són millorables. En el meu examen ideal, plantejaria preguntes de comentari de text sobre un fragment de la lectura prou significatiu que permetés qüestionar elements complexos de l’obra. Tampoc m’agraden les preguntes argumentals que segueixen les de tipus test per mor de la concreció i la irrellevància; em sembla que no permeten avaluar la comprensió de l’obra. En una paraula, si el pretendent de la filla de la Colometa es diu Quimet o Jacint no em sembla primordial. Si preguntem aquest tipus de qüestions perdem l’oportunitat de plantejar preguntes més significatives sobre l’estil de l’obra, la simbologia d’alguns elements, la psicologia de la Natàlia, etc.

PAU pregunta RODO 2

Crec que no cal comentar la tria de les lectures obligatòries dels darrers dos anys. Tothom que hagi impartit 2n de Batxillerat coincidirà que Bearn no és gaire adequada, no pas per la seva indiscutible vàlua literària, sinó per l’acció que planteja, lluny de la realitat d’un adolescent de 17 anys. En aquest sentit, autors com Teixidor, Rodoreda, Pla, Moncada, Calders, per citar-ne alguns, són més pertinents perquè en diverses de les seves obres plantegen accions amb les quals els alumnes s’hi poden identificar amb més facilitat.

Del segon àmbit de la prova, expressió escrita, tinc poques coses a dir. Em sembla que les dues preguntes que solen conformar aquesta part són molt encertades. La pregunta de “redacció” clàssica planteja un tema relacionat amb la lectura i l’alumne ha de desenvolupar un text escrit competent. A la web de la Generalitat podreu trobar els criteris de correcció dels textos, un document molt útil per treballar conceptes com la COHESIÓ, ADEQUACIÓ, COHERÈNCIA.

pau-taula-correccic3b3-3.jpg

A la prova de Castellà, aquesta pregunta de redacció està sempre lligada a la tipologia textual i em sembla que, en aquest sentit, són dos punts molt més difícils.

Per últim, la part comuna als dos models, la reflexió lingüística, és de resposta objectiva i, per tant, tipus test, omplir espais, conjugar una forma verbal, etc. En general, em sembla que podríem millorar aquesta part afegint-hi alguna pregunta de reflexió lingüística. A la prova de Castellà d’enguany, per exemple, hi havia aquesta pregunta que em va semblar una meravella

pau-pregunta-castellc3a0-4.jpg

No voldria atabalar gaire més. Des que em dedico a l’ensenyament que he sentit moltes crítiques a les PAU i, fins i tot, en la meva estúpida innocència, en dec haver fet alguna, però enguany que m’hi he endinsat m’he adonat que parlem d’una prova molt ben parida que compleix una funció importantíssima: avaluar el nivell de comprensió lectora, expressió escrita, coneixement lingüístic i riquesa lèxica, entre d’altres. Llarga vida a les PAU! (ara és quan el curs 17-18 canvia i tot i faig un SE QUEDA).

Bilker Strasse 15

Fa uns dies vaig gaudir d’aquest recital líric (musical i literari) i voldria recomanar-vos-el fervorosament.En vaig sortir entusiasmat i amb alguns deures: la peli Geliebte Clara i una mica de bibliografia (H. GÁL, Cartas 1853-1897, Johannes Brahms, Nortesur Musikeon, Barcelona, 2010). No tenia ni fava de la relació entre Brahms, Schumann i Clara Wieck un triangle artísticoeròtic (?). Res, que us el recomano.

Repeteixen divendres 27 de gener a les 19h al centre Cívic Fort Pienc (Plaça Fort Pienc 4-5).

Picture

Tres lectures per començar l’any

Copio les tres últimes ressenyes de l’any. Tres títols que em semblen del tot imprescindibles.

  1. Sortir a robar cavalls
    Per Petterson
    Ed. Club Editor
    Trad: Carolina Moreno

No ens ha de sorprendre gens l’interès que Sortir a robar cavalls ha despertat entre els lectors i els editors de casa nostra. Les presentacions i les ressenyes que ha motivat són insuficients per definir el magisteri d’una lectura absorbent, plaent i emotiva des de la primera línia. Si des de l’Odissea d’Homer sabem que cal una història per explicar una història, amb Sortir a robar cavalls ens adonem que el relat ens construeix; la nostra identitat es basteix gràcies a la narració (records, somnis, contes, converses…). Per Petterson (Oslo, 1952) ens convenç amb la història d’un home madur, desorientat, solitari i reflexiu que ha abandonat la ciutat per viure la vellesa en una caseta humil a la riba d’un llac.

Resultat d'imatges de sortir a robar cavalls

El present lent i recollit és sacsejat per la rememoració d’un estiu traumàtic ple de pèrdues i descobertes. La veu del protagonista, Trond Sanders, se submergeix en el relat del passat, la memòria, mentre intenta comprendre un present que tampoc li és intel·ligible. Així doncs, passat i present es barregen i s’influencien amb tanta subtilesa i encert que no sabem què explica què. El marc per aquest estudi d
el jo és el paisatge boscós i majestuós d’aquest llac noruec. La natura aclaparadora i indòmita també explica l’estiu que Sanders va fer-se gran mentre Noruega era ocupada pel nazisme. La segona guerra mundial i la primera dècada del segle XXI són els escenaris d’aquest relat de la memòria.

 

Seria una descortesia desvetllar més claus d’un relat tan ric. Només voldríem animar-vos a descobrir un autor majúscul que El club editor ha tingut l’encert de publicar per tercer cop i que l’agermana amb altres clàssics de l’editorial com Allice Munro, Ghassan Kanafani o Nikos Kavadias. Un text precís, delicat i amb una riquesa lèxica generosa amb el lector gràcies a la traducció de Carolina Moreno. L’estil breu, íntim i subjectiu ens interpel·la en moltes ocasions i la veu de Trond ens és tan propera que adoptem els seus pensaments. És per aquesta projecció sobre la nostra existència que podem definir Per Petterson com un nou clàssic de lectura obligatòria.

 

2. Hegemonia persecutòria
Roger Pelàez
Ed. Les Males Herbes

Resultat d'imatges de hegemonia persecutòria roger pelaez

Segurament la forma més divertida d’intentar comprendre el món és riure’s del mort i del qui el vetlla cosa que, evidentment, exigeix la mofa d’un mateix. Aquesta és una de les lliçons d’Hegemonia persecutòria, el recull de vinyetes d’en Roger Pelaez, rapsoda, cantant, emprenyador i col·laborador habitual de fanzines i revistes com el TMEO o El pèsol negre. Pelaez és capaç de relacionar en una mateixa historieta l’autoanàlisi paròdica de les relacions paternofilials amb l’opinió política més lúcida i que pensem que sí, que el món és un lloc rar ple de  foteses risibles. Si bé a l’inici del llibre insisteix força en les relacions familiars i els traumes que se’n poden derivar, el recull avança amb acudits brillants que esquitxen tot i tothom.  No busqueu perfeccions artístiques ni pretensions lletraferides perquè es tracta del contrari: una bona colla d’acudits exagerats però plens de tendresa, humilitat i enginy.

 

3. En aquesta part del món
Guillem Simó
Ed. Acontravent

Resultat d'imatges de guillem simó en aquesta part del mon acontravent

La publicació pòstuma del dietari de Guillem Simó, En aquesta part del món (El Gall Editor, 2005), va suposar un fenomen poc natural en el gènere: entusiasme i interès per un autor desconegut. Enguany, gràcies a l’editorial Acontravent i la feinada del Dr. Sam Abrams, podem llegir la versió definitiva d’aquest dietari que abraça gairebé trenta anys. Un text en què Simó (1945-2004) explica com li desplau la seva feina de professor, què li interessa i què no, com es relaciona amb els altres i, sobretot, amb ell mateix. Misantrop, solitari, melòman, escèptic, desesperançat, lúcid, culte i amb mala llet, Simó es lliura a l’autoanàlisi amb una escriptura eixuta, aforística i sense bri d’arrogància ni pedanteria. Un tractat contra la grandiloqüència o la fatuïtat que Simó jutja insignificants per exagerades.

Amb un posicionament vital que persegueix protegir-se de la vanitat i la decepció, aquest text sedueix des de la primera línia. És impossible no estimar una veu tan coherent, propera i honesta que guanya interès a mesura que avancen els anys, cosa del tot natural ja que si a viure se n’aprèn amb el temps, a escriure sobre la vida també. Esperem amb candeletes els altres dos volums que aplegaran l’obra literària de l’autor i que l’editorial Acontravent s’ha compromès a publicar. Felicitem-nos, doncs, per aquest propòsit editorial tan excel·lent i per una de les lectures més rellevants del dietarisme universal.

Jo era un altre

Remenant arxius i documents n’he trobat un de molt simpàtic. Segurament llegia El quadern gris i devia pensar que començar un diari, un blog o vés a sebre què seria del tot pertinent. La qüestió és que he topat amb aquesta escena que aleshores em va semblar reveladora i importantíssima i ara desperta tendresa i compassió: pobret meu!


14 novembre 2003

Llengua castellana amb Eloy Fernández Porta és una de les estones més interessants i lúcides d’Humanitats. Ahir ens va tornar un treball sobre Tormento ,de Benito Pérez Galdós amb bona nota. Avui he trepitjat el seu despatx per comentar la jugada i veure el què. I malgrat la bona nota, l’Eloy ha criticat el treball amb una contundència aclaparadora… Tormento amaga una crítica social que jo, evidentment, no he sabut veure del tot. I clar, la meva cara no ha estat de complicitat sinó de sorpresa i descoberta. Suposo que això l’ha inspirat perquè m’ha dit: “Bienvenido al mundo real, Neo. Puedes quedarte en Matrix o analizar los textos como se debe”. De seguida he pensat que aquest paio és molt freaky, però també que he encertat de carrera perquè de ben segur descobriré moltes coses. I també hi ha una lliçó molt bonica i és que no sé res. 

 

L’avenir (El Porvernir)

Ahir a la nit vaig anar a veure l’Avenir. Em va sembla una pel·lícula menor per tova i innocent. Intentaré justificar la meva opinió, però sapigueu que no em considero cinèfil motiu pel qual voldria rebatre aquest articlet amb vosaltres. Aneu a veure-la, llegim-nos i la discutim.

l’Avenir explica la història de Nathalie, una professora de filosofia d’uns seixanta anys que poc a poc anirà perdent tot el que l’envolta.  Les desaparicions (divorci, mare, etc.) es combinen amb algunes aparicions entre les quals destaca un exalumne brillant, Fabien, gràcies al qual rememorarà el seu passat activista i es replantejarà els seus ideals. Al meu parer, aquí rau un dels problemes de la pel·lícula. La relació amb l’exalumne Fabien és massa ingènua. Fabien és més innocent que qualsevol personatge de Merlí! Em nego a pensar que dos intel·lectuals de pes com Fabien i Nathalie estableixin relacions tan superficials i, sobretot Fabien, dediqui el seu temps a activitats tan puerils. Bé, aquí va venir la meva primera decepció. A més a més, aquesta relació és més profunda durant la segona meitat del film, raó per la qual vaig acabar demanant l’hora.

el-porvenir

També penso que el guió és tou i imprevisible. També és cert que no és una pel·lícula de fets, sinó més aviat d’idees i reflexió, però, noi, una mica més de feina en aquest sentit donaria més consistència a la pel·lícula. He llegit a diverses crítiques que l’encert de la directora Marie Hansen-Love és tractar temes greus amb delicadesa. Què voleu que us digui, en aquesta delicadesa hi veig ingenuïtat i falta d’idees.

Anem als dos punts forts de l’obra. En primer lloc, la feina i passió de la docent. Natahalie és una intel·lectual que gaudeix  discutint arguments filosòfics amb els alumnes. He trobat a faltar més escenes a l’aula  ja que els autors i fragments tractats són molt rics i donen un marc adequat. Pascal, Rousseau són escenes memorables. Quina gran professora que és Nathalie! Per altra banda, l’altre punt interessantíssim és el descrèdit de les humanitats que veiem en la relació de Nathalie amb la seva editorial. Aquests dos fils són els més valuosos.

No me’n penedeixo d’haver-la vista però… psé-psé. I vosaltres?

 

La gent i jo – Comentari de cançó

La gent són els altres i cadascú de nosaltres
Joan Fuster

La gent i jo, inclòs a Música de consum, l’últim disc d’Els Surfing Sirles, explica com cap altre cançó el sentiment de frustració que sentim quan no disposem de nosaltres mateixos. Tema universal i romàntic, el podem identificar arreu: des de la poesia  de Rilke fins a les obres de Shakespeare. En aquest cas, la veu admet de seguida que el problema no són els altres sinó el propi pensament.  Voldria que el meu pensament / -que és el que m’allunya de la gent-, / no fos un miratge resplendent. I com es pot viure en aquest món quan el pensament te n’allunya? Què fem quan no ens sentim capaços de fer res? El que m’agrada més, però, és la presència de l’altre, la gent, perquè posa en primer pla la voluntat i necessitat d’entendre-s’hi, però també, la incapacitat per aconseguir-ho. La cançó descriu aquest sentiment malaltís que és molt fàcil d’alimentar i pensar que sí, no entenem res i estem ben perduts. Sovint veiem els altres com éssers estranys, indiferents i fins i tot hostils. És aleshores quan convé recordar que la gent són els altres i cadascú de nosaltres. 

Enyoro Els Surfing. M’agradaven especialment en directe perquè sentia que la gent i jo ens enteníem. Concerts on passaven i es deien coses valuoses per a mi.

————————————–

No sé què passa últimament,
no sé si és pel despatx secret,
o potser és cosa de l’hivern
un sentiment estacional.
La gent i jo no ens entenem.
Malinterpreto cada gest,
la meva vida és un turment,
cada dia em sento pitjor,
més impotent, més indefens.
La gent i jo no ens entenem.
Voldria que el meu pensament
-que és el que m’allunya de la gent-,
voldria que el meu pensament
no fos un miratge resplendent.
Llegeixo llibres de dements,
amb ells m’hi entenc d’allò més bé.
No vull sortir més al carrer,
no vull parlar amb ningú mai més.
La gent i jo no ens entenem.
No sé per què mai paren quiets,
no sé què és el que els té distrets.
El segle vint-i-u em va gran,
jo sóc molt més del narinant.
La gent i jo no ens entenem.