Bilker Strasse 15

Fa uns dies vaig gaudir d’aquest recital líric (musical i literari) i voldria recomanar-vos-el fervorosament.En vaig sortir entusiasmat i amb alguns deures: la peli Geliebte Clara i una mica de bibliografia (H. GÁL, Cartas 1853-1897, Johannes Brahms, Nortesur Musikeon, Barcelona, 2010). No tenia ni fava de la relació entre Brahms, Schumann i Clara Wieck un triangle artísticoeròtic (?). Res, que us el recomano.

Repeteixen divendres 27 de gener a les 19h al centre Cívic Fort Pienc (Plaça Fort Pienc 4-5).

Picture

Tres lectures per començar l’any

Copio les tres últimes ressenyes de l’any. Tres títols que em semblen del tot imprescindibles.

  1. Sortir a robar cavalls
    Per Petterson
    Ed. Club Editor
    Trad: Carolina Moreno

No ens ha de sorprendre gens l’interès que Sortir a robar cavalls ha despertat entre els lectors i els editors de casa nostra. Les presentacions i les ressenyes que ha motivat són insuficients per definir el magisteri d’una lectura absorbent, plaent i emotiva des de la primera línia. Si des de l’Odissea d’Homer sabem que cal una història per explicar una història, amb Sortir a robar cavalls ens adonem que el relat ens construeix; la nostra identitat es basteix gràcies a la narració (records, somnis, contes, converses…). Per Petterson (Oslo, 1952) ens convenç amb la història d’un home madur, desorientat, solitari i reflexiu que ha abandonat la ciutat per viure la vellesa en una caseta humil a la riba d’un llac.

Resultat d'imatges de sortir a robar cavalls

El present lent i recollit és sacsejat per la rememoració d’un estiu traumàtic ple de pèrdues i descobertes. La veu del protagonista, Trond Sanders, se submergeix en el relat del passat, la memòria, mentre intenta comprendre un present que tampoc li és intel·ligible. Així doncs, passat i present es barregen i s’influencien amb tanta subtilesa i encert que no sabem què explica què. El marc per aquest estudi d
el jo és el paisatge boscós i majestuós d’aquest llac noruec. La natura aclaparadora i indòmita també explica l’estiu que Sanders va fer-se gran mentre Noruega era ocupada pel nazisme. La segona guerra mundial i la primera dècada del segle XXI són els escenaris d’aquest relat de la memòria.

 

Seria una descortesia desvetllar més claus d’un relat tan ric. Només voldríem animar-vos a descobrir un autor majúscul que El club editor ha tingut l’encert de publicar per tercer cop i que l’agermana amb altres clàssics de l’editorial com Allice Munro, Ghassan Kanafani o Nikos Kavadias. Un text precís, delicat i amb una riquesa lèxica generosa amb el lector gràcies a la traducció de Carolina Moreno. L’estil breu, íntim i subjectiu ens interpel·la en moltes ocasions i la veu de Trond ens és tan propera que adoptem els seus pensaments. És per aquesta projecció sobre la nostra existència que podem definir Per Petterson com un nou clàssic de lectura obligatòria.

 

2. Hegemonia persecutòria
Roger Pelàez
Ed. Les Males Herbes

Resultat d'imatges de hegemonia persecutòria roger pelaez

Segurament la forma més divertida d’intentar comprendre el món és riure’s del mort i del qui el vetlla cosa que, evidentment, exigeix la mofa d’un mateix. Aquesta és una de les lliçons d’Hegemonia persecutòria, el recull de vinyetes d’en Roger Pelaez, rapsoda, cantant, emprenyador i col·laborador habitual de fanzines i revistes com el TMEO o El pèsol negre. Pelaez és capaç de relacionar en una mateixa historieta l’autoanàlisi paròdica de les relacions paternofilials amb l’opinió política més lúcida i que pensem que sí, que el món és un lloc rar ple de  foteses risibles. Si bé a l’inici del llibre insisteix força en les relacions familiars i els traumes que se’n poden derivar, el recull avança amb acudits brillants que esquitxen tot i tothom.  No busqueu perfeccions artístiques ni pretensions lletraferides perquè es tracta del contrari: una bona colla d’acudits exagerats però plens de tendresa, humilitat i enginy.

 

3. En aquesta part del món
Guillem Simó
Ed. Acontravent

Resultat d'imatges de guillem simó en aquesta part del mon acontravent

La publicació pòstuma del dietari de Guillem Simó, En aquesta part del món (El Gall Editor, 2005), va suposar un fenomen poc natural en el gènere: entusiasme i interès per un autor desconegut. Enguany, gràcies a l’editorial Acontravent i la feinada del Dr. Sam Abrams, podem llegir la versió definitiva d’aquest dietari que abraça gairebé trenta anys. Un text en què Simó (1945-2004) explica com li desplau la seva feina de professor, què li interessa i què no, com es relaciona amb els altres i, sobretot, amb ell mateix. Misantrop, solitari, melòman, escèptic, desesperançat, lúcid, culte i amb mala llet, Simó es lliura a l’autoanàlisi amb una escriptura eixuta, aforística i sense bri d’arrogància ni pedanteria. Un tractat contra la grandiloqüència o la fatuïtat que Simó jutja insignificants per exagerades.

Amb un posicionament vital que persegueix protegir-se de la vanitat i la decepció, aquest text sedueix des de la primera línia. És impossible no estimar una veu tan coherent, propera i honesta que guanya interès a mesura que avancen els anys, cosa del tot natural ja que si a viure se n’aprèn amb el temps, a escriure sobre la vida també. Esperem amb candeletes els altres dos volums que aplegaran l’obra literària de l’autor i que l’editorial Acontravent s’ha compromès a publicar. Felicitem-nos, doncs, per aquest propòsit editorial tan excel·lent i per una de les lectures més rellevants del dietarisme universal.

Jo era un altre

Remenant arxius i documents n’he trobat un de molt simpàtic. Segurament llegia El quadern gris i devia pensar que començar un diari, un blog o vés a sebre què seria del tot pertinent. La qüestió és que he topat amb aquesta escena que aleshores em va semblar reveladora i importantíssima i ara desperta tendresa i compassió: pobret meu!


14 novembre 2003

Llengua castellana amb Eloy Fernández Porta és una de les estones més interessants i lúcides d’Humanitats. Ahir ens va tornar un treball sobre Tormento ,de Benito Pérez Galdós amb bona nota. Avui he trepitjat el seu despatx per comentar la jugada i veure el què. I malgrat la bona nota, l’Eloy ha criticat el treball amb una contundència aclaparadora… Tormento amaga una crítica social que jo, evidentment, no he sabut veure del tot. I clar, la meva cara no ha estat de complicitat sinó de sorpresa i descoberta. Suposo que això l’ha inspirat perquè m’ha dit: “Bienvenido al mundo real, Neo. Puedes quedarte en Matrix o analizar los textos como se debe”. De seguida he pensat que aquest paio és molt freaky, però també que he encertat de carrera perquè de ben segur descobriré moltes coses. I també hi ha una lliçó molt bonica i és que no sé res. 

 

L’avenir (El Porvernir)

Ahir a la nit vaig anar a veure l’Avenir. Em va sembla una pel·lícula menor per tova i innocent. Intentaré justificar la meva opinió, però sapigueu que no em considero cinèfil motiu pel qual voldria rebatre aquest articlet amb vosaltres. Aneu a veure-la, llegim-nos i la discutim.

l’Avenir explica la història de Nathalie, una professora de filosofia d’uns seixanta anys que poc a poc anirà perdent tot el que l’envolta.  Les desaparicions (divorci, mare, etc.) es combinen amb algunes aparicions entre les quals destaca un exalumne brillant, Fabien, gràcies al qual rememorarà el seu passat activista i es replantejarà els seus ideals. Al meu parer, aquí rau un dels problemes de la pel·lícula. La relació amb l’exalumne Fabien és massa ingènua. Fabien és més innocent que qualsevol personatge de Merlí! Em nego a pensar que dos intel·lectuals de pes com Fabien i Nathalie estableixin relacions tan superficials i, sobretot Fabien, dediqui el seu temps a activitats tan puerils. Bé, aquí va venir la meva primera decepció. A més a més, aquesta relació és més profunda durant la segona meitat del film, raó per la qual vaig acabar demanant l’hora.

el-porvenir

També penso que el guió és tou i imprevisible. També és cert que no és una pel·lícula de fets, sinó més aviat d’idees i reflexió, però, noi, una mica més de feina en aquest sentit donaria més consistència a la pel·lícula. He llegit a diverses crítiques que l’encert de la directora Marie Hansen-Love és tractar temes greus amb delicadesa. Què voleu que us digui, en aquesta delicadesa hi veig ingenuïtat i falta d’idees.

Anem als dos punts forts de l’obra. En primer lloc, la feina i passió de la docent. Natahalie és una intel·lectual que gaudeix  discutint arguments filosòfics amb els alumnes. He trobat a faltar més escenes a l’aula  ja que els autors i fragments tractats són molt rics i donen un marc adequat. Pascal, Rousseau són escenes memorables. Quina gran professora que és Nathalie! Per altra banda, l’altre punt interessantíssim és el descrèdit de les humanitats que veiem en la relació de Nathalie amb la seva editorial. Aquests dos fils són els més valuosos.

No me’n penedeixo d’haver-la vista però… psé-psé. I vosaltres?

 

La gent i jo – Comentari de cançó

La gent són els altres i cadascú de nosaltres
Joan Fuster

La gent i jo, inclòs a Música de consum, l’últim disc d’Els Surfing Sirles, explica com cap altre cançó el sentiment de frustració que sentim quan no disposem de nosaltres mateixos. Tema universal i romàntic, el podem identificar arreu: des de la poesia  de Rilke fins a les obres de Shakespeare. En aquest cas, la veu admet de seguida que el problema no són els altres sinó el propi pensament.  Voldria que el meu pensament / -que és el que m’allunya de la gent-, / no fos un miratge resplendent. I com es pot viure en aquest món quan el pensament te n’allunya? Què fem quan no ens sentim capaços de fer res? El que m’agrada més, però, és la presència de l’altre, la gent, perquè posa en primer pla la voluntat i necessitat d’entendre-s’hi, però també, la incapacitat per aconseguir-ho. La cançó descriu aquest sentiment malaltís que és molt fàcil d’alimentar i pensar que sí, no entenem res i estem ben perduts. Sovint veiem els altres com éssers estranys, indiferents i fins i tot hostils. És aleshores quan convé recordar que la gent són els altres i cadascú de nosaltres. 

Enyoro Els Surfing. M’agradaven especialment en directe perquè sentia que la gent i jo ens enteníem. Concerts on passaven i es deien coses valuoses per a mi.

————————————–

No sé què passa últimament,
no sé si és pel despatx secret,
o potser és cosa de l’hivern
un sentiment estacional.
La gent i jo no ens entenem.
Malinterpreto cada gest,
la meva vida és un turment,
cada dia em sento pitjor,
més impotent, més indefens.
La gent i jo no ens entenem.
Voldria que el meu pensament
-que és el que m’allunya de la gent-,
voldria que el meu pensament
no fos un miratge resplendent.
Llegeixo llibres de dements,
amb ells m’hi entenc d’allò més bé.
No vull sortir més al carrer,
no vull parlar amb ningú mai més.
La gent i jo no ens entenem.
No sé per què mai paren quiets,
no sé què és el que els té distrets.
El segle vint-i-u em va gran,
jo sóc molt més del narinant.
La gent i jo no ens entenem.

l’Escola oberta

Ja fa cinc cursos que alguns professors de l’escola vam decidir compartir les nostres sessions ordinàries amb tothom que ho volgués. L’eix cronològic seria el nostre centre d’interès i les xerrades haurien de recollir temes “estrella” tractats a l’aula. Així va néixer Escola Oberta, una activitat que enriqueix l’ànima per un preu simbòlic. Pares, exalumnes, alumnes, amics, veïns, professors…Tots som molt benvinguts.

Aquí teniu el cartell d’aquest curs que dedicarem a la Il·lustració i el Neoclassicisme. No cal dir que hi esteu més que convidats.

Per cert, en Jordi Caixàs obre el curs. No és estrany que ahir parléssim de l’Enric Iborra i avui del Jordi Caixàs, dos grans mestres.

cartell1617

L’experiència docent

La literatura sobre l’experiència docent compta amb títols i gèneres per a tots els gustos: des dels llibres emotius i personals de Daniel Pennac, Mal d’escola o Com una novel·la, les novel·les sobre professors extravagants com La plenitud de la senyoreta Brodie o els manuals més canònics com El curs sobre literatura europea de Nabokov. A casa nostra, textos com Petita crònica d’un professor a secundària de Toni Sala, el dietari lúcid i imprescindible de Guillem Simó En aquesta part del món, les lliçons de Carles Riba i l’assaig de l’Antoni Dalmases Caos a les aules, entre molts d’altres, són del tot recomanables. La llista és molt llarga, però en aquesta primera entrada, voldria glossar la lectura d’Un son profund, dietari d’un curs de literatura universal d’Enric Iborra perquè m’ha causat un impacte molt intens.

Enric Iborra és un professor valencià que des de fa força anys publica regularment al seu bloc la serp blanca, una pàgina molt útil per la qualitat del material didàctic compartit. Un son profund és el dietari d’un professor de literatura universal avesat a treballar les sessions amb un rigor digne d’etapes d’ensenyament superiors. El llibre combina de forma magistral la descripció de les lliçons impartides amb el relat de l’experiència lectora d’un humanista, melòman i diletant. Podem cosiderar aquest text, doncs, com un assaig sobre l’ensenyament de la literatura, però també sobre literatura universal.

Un son profund.jpg

Iborra aconsegueix seduir-nos gràcies a unes lliçons clares, profundes i lúcides. Des de la primera classe, mostra un rigor en les seves explicacions fruit de milers de lectures i aconsegueix transmetre’ns el respecte i amor que sent per les lletres. Així, més que un mestre, Iborra es defineix com un lector crític, metòdic i treballador. Un son profund explicita que l’aprenentatge continu és inevitable en el bon exercici de la docència.

Diu la llegenda que en el seus últim curs a la Universitat Pompeu Fabra, en Jaume Vallcorba definia l’alumnat com la institució acadèmica que li mereixia més respecte. Iborra sembla personificar aquest ideal ja que mai cau en el parany de negligir els seus alumnes i molt menys de comparar-s’hi. Que els alumnes mostrin el seu desdeny per lectures com la Bíblia o l’Odissea no és res més que un estímul per a Iborra, que malda per despertar un interès desconegut per als adolescents. En aquest sentit, la transcripció dels comentaris dels alumnes a propòsit de les lectures proposades demostra el valor de la lectura en les seves sessions. Imagino aquestes sessions com un bon club de lectura: context, text i valoració del text. Existeix un mètode més atractiu que aquest? Es pot explicar millor la literatura? Fa pocs dies, vam poder veure un 30 minuts en què apareixien diversos models innovadors. Permeteu-me desconfiar del valor d’aquests models davant d’un plantejament tan respectuós amb la matèria professada. Iborra és el millor mestre perquè el seu estil és el del deixeble.

No cal dir que Un son profund pot ser molt útil per a tots els docents, sigui quina sigui l’especialitat, però també pot ser valuós per a qualsevol lector. Regaleu-vos aquest dietari i us asseguro que passareu una molt bona estona!

Per cert, aquest llibre va sortir el 2013 i, com sempre, vaig tard. Podeu trobar moltes ressenyes interessants.

Lluís Agustí
Sam Abrams