La gent i jo – Comentari de cançó

La gent són els altres i cadascú de nosaltres
Joan Fuster

La gent i jo, inclòs a Música de consum, l’últim disc d’Els Surfing Sirles, explica com cap altre cançó el sentiment de frustració que sentim quan no disposem de nosaltres mateixos. Tema universal i romàntic, el podem identificar arreu: des de la poesia  de Rilke fins a les obres de Shakespeare. En aquest cas, la veu admet de seguida que el problema no són els altres sinó el propi pensament.  Voldria que el meu pensament / -que és el que m’allunya de la gent-, / no fos un miratge resplendent. I com es pot viure en aquest món quan el pensament te n’allunya? Què fem quan no ens sentim capaços de fer res? El que m’agrada més, però, és la presència de l’altre, la gent, perquè posa en primer pla la voluntat i necessitat d’entendre-s’hi, però també, la incapacitat per aconseguir-ho. La cançó descriu aquest sentiment malaltís que és molt fàcil d’alimentar i pensar que sí, no entenem res i estem ben perduts. Sovint veiem els altres com éssers estranys, indiferents i fins i tot hostils. És aleshores quan convé recordar que la gent són els altres i cadascú de nosaltres. 

Enyoro Els Surfing. M’agradaven especialment en directe perquè sentia que la gent i jo ens enteníem. Concerts on passaven i es deien coses valuoses per a mi.

————————————–

No sé què passa últimament,
no sé si és pel despatx secret,
o potser és cosa de l’hivern
un sentiment estacional.
La gent i jo no ens entenem.
Malinterpreto cada gest,
la meva vida és un turment,
cada dia em sento pitjor,
més impotent, més indefens.
La gent i jo no ens entenem.
Voldria que el meu pensament
-que és el que m’allunya de la gent-,
voldria que el meu pensament
no fos un miratge resplendent.
Llegeixo llibres de dements,
amb ells m’hi entenc d’allò més bé.
No vull sortir més al carrer,
no vull parlar amb ningú mai més.
La gent i jo no ens entenem.
No sé per què mai paren quiets,
no sé què és el que els té distrets.
El segle vint-i-u em va gran,
jo sóc molt més del narinant.
La gent i jo no ens entenem.

Anuncis

l’Escola oberta

Ja fa cinc cursos que alguns professors de l’escola vam decidir compartir les nostres sessions ordinàries amb tothom que ho volgués. L’eix cronològic seria el nostre centre d’interès i les xerrades haurien de recollir temes “estrella” tractats a l’aula. Així va néixer Escola Oberta, una activitat que enriqueix l’ànima per un preu simbòlic. Pares, exalumnes, alumnes, amics, veïns, professors…Tots som molt benvinguts.

Aquí teniu el cartell d’aquest curs que dedicarem a la Il·lustració i el Neoclassicisme. No cal dir que hi esteu més que convidats.

Per cert, en Jordi Caixàs obre el curs. No és estrany que ahir parléssim de l’Enric Iborra i avui del Jordi Caixàs, dos grans mestres.

cartell1617

L’experiència docent

La literatura sobre l’experiència docent compta amb títols i gèneres per a tots els gustos: des dels llibres emotius i personals de Daniel Pennac, Mal d’escola o Com una novel·la, les novel·les sobre professors extravagants com La plenitud de la senyoreta Brodie o els manuals més canònics com El curs sobre literatura europea de Nabokov. A casa nostra, textos com Petita crònica d’un professor a secundària de Toni Sala, el dietari lúcid i imprescindible de Guillem Simó En aquesta part del món, les lliçons de Carles Riba i l’assaig de l’Antoni Dalmases Caos a les aules, entre molts d’altres, són del tot recomanables. La llista és molt llarga, però en aquesta primera entrada, voldria glossar la lectura d’Un son profund, dietari d’un curs de literatura universal d’Enric Iborra perquè m’ha causat un impacte molt intens.

Enric Iborra és un professor valencià que des de fa força anys publica regularment al seu bloc la serp blanca, una pàgina molt útil per la qualitat del material didàctic compartit. Un son profund és el dietari d’un professor de literatura universal avesat a treballar les sessions amb un rigor digne d’etapes d’ensenyament superiors. El llibre combina de forma magistral la descripció de les lliçons impartides amb el relat de l’experiència lectora d’un humanista, melòman i diletant. Podem cosiderar aquest text, doncs, com un assaig sobre l’ensenyament de la literatura, però també sobre literatura universal.

Un son profund.jpg

Iborra aconsegueix seduir-nos gràcies a unes lliçons clares, profundes i lúcides. Des de la primera classe, mostra un rigor en les seves explicacions fruit de milers de lectures i aconsegueix transmetre’ns el respecte i amor que sent per les lletres. Així, més que un mestre, Iborra es defineix com un lector crític, metòdic i treballador. Un son profund explicita que l’aprenentatge continu és inevitable en el bon exercici de la docència.

Diu la llegenda que en el seus últim curs a la Universitat Pompeu Fabra, en Jaume Vallcorba definia l’alumnat com la institució acadèmica que li mereixia més respecte. Iborra sembla personificar aquest ideal ja que mai cau en el parany de negligir els seus alumnes i molt menys de comparar-s’hi. Que els alumnes mostrin el seu desdeny per lectures com la Bíblia o l’Odissea no és res més que un estímul per a Iborra, que malda per despertar un interès desconegut per als adolescents. En aquest sentit, la transcripció dels comentaris dels alumnes a propòsit de les lectures proposades demostra el valor de la lectura en les seves sessions. Imagino aquestes sessions com un bon club de lectura: context, text i valoració del text. Existeix un mètode més atractiu que aquest? Es pot explicar millor la literatura? Fa pocs dies, vam poder veure un 30 minuts en què apareixien diversos models innovadors. Permeteu-me desconfiar del valor d’aquests models davant d’un plantejament tan respectuós amb la matèria professada. Iborra és el millor mestre perquè el seu estil és el del deixeble.

No cal dir que Un son profund pot ser molt útil per a tots els docents, sigui quina sigui l’especialitat, però també pot ser valuós per a qualsevol lector. Regaleu-vos aquest dietari i us asseguro que passareu una molt bona estona!

Per cert, aquest llibre va sortir el 2013 i, com sempre, vaig tard. Podeu trobar moltes ressenyes interessants.

Lluís Agustí
Sam Abrams

Un altre calaix

L’inici d’un nou intent quan tothom comença vacances i la ciutat és dels dels marges. De moment, compartiré ressenyes literàries.

El nom del blog fa referència a aquella frase feta tan bonica

L’ESCRIURE FA PERDRE EL LLEGIR
Es diu a qui descuida l’essencial i es deixa dur de coses secundàries. / EX: Vol muntar un taller de maquinària sense saber res de mecànica; em sembla que l’escriure li farà perdre el llegir / Tothom diu que l’escriure li fa perdre el llegir, però jo crec que actua correctament.

Diccionari de locucions i frases fetes, Joana Raspall i Joan Martí